miércoles, 4 de octubre de 2017

BERNARDO DE GÁLVEZ EN LA GUERRA DE LA INDEPENDENCIA NORTEAMERICANA




BERNARDO DE GÁLVEZ
EN LA GUERRA DE LA INDEPENDENCIA NORTEAMERICANA


 MARIA MARZA GIL    4D

BIOGRAFÍA:
Hijo de D.Matías de Gálvez y Gallardo, Teniente general de los Reales Ejércitos, Virrey, Gobernador y Capitán General de Nueva España. Bernardo de Gálvez siguió los pasos de su padre llegando a ser teniente general de los Reales Ejércitos, Gobernador de Luisiana, conquistador de la plaza de Panzacola y Virrey de Nueva España.
Nació el 23 de Julio de 1746 en Macharaviaya (pueblo de la actual Málaga) y murió el 30 de Noviembre de 1786 en Tucabaya, México.
Fue nombrodo ciudadano honorario de EEUU el 9 de Diciembre de 2014 por su importante colaboración en la Guerra de la Independencia Norteamericana.

GUERRA DE LA INDEPENDENCIA NORTEAMERICANA:

La colaboración de Bernardo de Gálvez fue decisiva para que los colonos obtuvieran la independencia.
En 1781 el malagueño se adentró en una bahía repleta de navíos británicos con tan solo 4 navíos y a grito de <>. Los navíos recorrieron la bahía en dirección a Pensacola, pasaron entre navíos británicos que les bombardeaban y después de 3 meses de batalla, se hicieron con Pensacola.
Gálvez paso a la história como el <> ya que se atrevió a adentrarse con un solo navío y sin la orden de ningún comandante.

 

Esta obra representa la huída de los soldados británicos tras un ataque contra las posiciones españolas en la batalla por Pensacola.
   Se llama Por España y por el Rey, Gálvez en América .Lo pintó Augusto Ferrer-Dalmau.      

viernes, 25 de noviembre de 2016

GUERRA DE LA CONVENCIÓN (1793 -1795)


GUERRA DE LA CONVENCIÓN (1793 -1795)

Tras la ejecución de Luis XVI de Francia (21 de enero de 1793), Manuel Godoy, hombre fuerte del gobierno español, firmó con el Reino de Gran Bretaña su adhesión a la Primera Coalición contra Francia.
La Guerra de la Convención, también conocida como Guerra de los Pirineos o Guerra del Rosellón (se desarrolló en Guipúzcoa, Navarra, Aragón, Catalunya y el Rosellón), fue un conflicto que enfrentó a la monarquía de Carlos IV de España y a la Primera República Francesa entre 1793 y 1795, dentro del conflicto general que enfrentó a Francia con la Primera Coalición.
La guerra tuvo unos inicios esperanzadores para España, pero al final resultaron ser espantosos.
La frontera se distribuyó en tres cuerpos de ejército, tal como lo dispuso el conde de Arana.
El frente de Catalunya tuvo que tomar la iniciativa a las órdenes del capitán general Ricardos, dispuso de 32.000 hombres.
El frente vasco-navarro, dispuso de 18.000 hombres a cargo del Ventura Caro.
El frente aragonés, se dispuso de 5.000 hombres a cargo del príncipe de Castelfranco.
Los dos últimos frentes tuvieron que defender la frontera.
1ª Fase
El frente catalán, en poco tiempo ocupó el Rosellón, pero las acciones políticas estaban exentas de ideas políticas y se delimitaron a acabar con algunos símbolos, para ello talaron el árbol de la libertad, quemaron los decretos de la Asamblea, cambiaron la bandera tricolor por la blanca de la casa de Borbón.
En marzo de 1974, los franceses ocuparon el Valle de Arán, más tarde ocuparon la Cerdaña y en el mes de agosto Puigcerdá.
En 1793, el frente aragonés y vasco-navarro, no tuvieron ninguna acción militar relevante

2ª Fase
En 1794 las campañas fueron desfavorables a los españoles. El general Ricardos, volvió a Madrid para conseguir más apoyos, pero murió el 13 de marzo debido a una pulmonía.
Ricardos fue sustituido por el conde de la Unión, que también fallecería poco después.
En 1795 las tropas francesas, dirigidas por el general Dugommier, tras “enviar” a los españoles del Rosellón en la batallas del Tec (28 de abril), Albere (30 de abril) y Boulou (1 de mayo) penetraron en Catalunya, las Vascongadas y Navarra, llegando a  a ocupar Miranda de Ebro.

3ª Fase
La magnitud de la derrota, el lastimoso estado en que comenzaba a encontrarse la Hacienda española y un descontento popular creciente, hicieron deseable llegar a una rápida paz negociada, en la que también estaba interesada la República francesa, agobiada por tener que sostener la guerra en distintos frentes.

Godoy, viendo que tenía más que perder que ganar, ya que Francia era más fuertes, firmó La Paz de Basilea el 22 de julio de 1975. De esta forma se terminaba la guerra, se cedía a Francia parte de la isla La Española y se normalizaban las relaciones comerciales con el país vecino.Por este tratado Godoy obtuvo el título de Príncipe de la Paz y se obtuvieron acuerdos con Francia.
<<<<<   Manuel Godoy

 



<<<< Mapa




En resumen














Trabajo realizado por:   Sara Herrero Gilabert
                                               1ºBachillerato








miércoles, 15 de junio de 2016

ELS ÚLTIMS DE FILIPINES

ELS ÚLTIMS DE FILIPINES

- Ja es veu Barcelona!
Recolzat a la barana de “l’Alacant” vaig escoltar aquelles paraules vibrants que van vindre acompanyades amb un colp a l’esquena del meu company l’Emili Fabregat. Era satisfactori escoltar aquell accent tant entranyable per a mi i que prompte tornaria a escoltar amb més freqüència.
- Després de tantes desgràcies per fi ja s’ha acabat tot. Em va dir de forma melancòlica.
- I pensar que la majoria de companys han mort de fam i no a mans de l’enemic. - vaig dir-li dolgut recordant a Francesc Rovira, un dels pocs valencians que vaig trobar a ultramar.
Que llunyà veig el dia que vam aplegar a Baler, aquell petit llogaret la l’illa de Luzón.
Era el dia 27 de juny de 1898 quan  vam arribar a Baler un batalló de cinquanta-set hòmens procedents de tot arreu d’Espanya. Uns quants, militars per vocació o de carrera, però la resta, la gran majoria erem soldats que no havíem pogut pagar les dos mil pessetes que costava lliurar-se del servei militar.
Van deixar les municions i els vivers a  la petita església perquè era el lloc més protegit del poble.
Dos dies després, al començar el dia, ens vam adonar que el poble estava desert. Tots els seus habitants havien fugit. Estava clar que l’atac que del tropes filipines era imminent.
El nostre cap, capità De las Morenas, va decidir que ens faríem forts dins de l’església. Els filipins van començar a atacar per tots el cantons. Estavem assetjats.
Els dies van anar passant i vam començar a tenir manca de tot. El menjar s’anava acabant i el poc que  quedava es feia malbé per el calor i la humitat. Almenys aigua sí que en teníem després de fer un pou dins de l’església.
Les setmanes quedaven enrere i les infermetats, degudes sobretot a la falta d’aliments, van començar a colpejar a tota la tropa. Moria gent de beri-beri i de disenteria. I també morien de fam.
Així va passar quasi un any, sense ser coneixedors de que la guerra s’havia acabat el tres d’agost de l’any que vam arribar a Baler.
Amb el temps, ens van arribar noticies de la capitulació, però els nostres oficials en cap van creure que era una estratagema del enemic per a aconseguir la nostra rendició.
Mentrestant les tropes espanyoles a Filipines havien tornat a casa. Tots menys nosaltres.
Fins que el dia 1 de juny de 1899 ens van fer arribar uns periòdics on parlaven de la capitulació  davant els Estats Units. Era veritat, feia mesos que la guerra s’havia acabat.
Així, el dia dos de juny vam hissar la bandera blanca, vam entregar les armes i vam sortir  de l’església que va ser la nostra llar i el nostre refugi durant quasi un any, els trenta-tres supervivents portant la bandera espanyola al front. Es va fer un silenci aterrador i les tropes filipines ens van rendir honors militars.
Erem trenta-tres hòmens al límit de les nostres forces, malalts, malt vestits i famèlics que fins i tot havíem menjat sargantanes,  rates i serps per a sobreviure.
De tots els que faltaven, tan sols dos havien mort per ferida de bala.
El vint-i-nou de juliol embarcarem a Manila amb destí Barcelona. Cap a casa.
Avui, 1 de setembre de 1899 tornem a casa el últims de Filipines.

Nota:
Al setge de Baler hi havien cinc soldats valencians.
- Francesc Rovira Mompó va morir el 30/09/1898 per disenteria.
- Salvador Santamaria Aparicio va morir el 12/05/1899 per ferides.
Van tornar a Espanya a bord del vaixell a vapor Alacant:
- Emili Fabregat Fabregat, de Salzadella.
- Ramón Ripollés Cardona, de Morella.
- Loreto Gallego Garcia, de Requena.
- Ramon Buader Tormos, de Carlet.


Els Últims de Filipines de la Comunitat Valenciana.


                                                                                              
 Mireia Garcia Payà